Amigos y amigas de CREA - Barcelona

Palabras de Lourdes Rué de Crea (Centro Especial de Investigación en Teorías y Prácticas superadoras de desigualdades - Universidad de Barcelona).

Fa un parell d’anys, gairebé 3 que vaig conèixer el Pato. En aquell primer moment el que més em va sobtar va ser la seva energia i vitalitat, es manifestava per tot arreu i omplia l’ambient, provocant una situació com si ens coneguéssim de tota la vida.  

Crec que el fet d’haver-lo conegut ha estat un gran privilegi que m’acompanyarà sempre, com també ho ha estat l’haver-me permès fer-li una entrevista a finals de juny d’enguany, que va començar dient: “T’explico tot el que vulguis”.

Amb una batallada guanyada i una de nova començada, iniciem una conversa sobre la malaltia i com la vivia, o millor dit, comencem a parlar de la seva vida i de la malaltia que pateix. 
Hi ha qui diu que el càncer ocupa en la teva vida, el lloc que li permets ocupar.

Doncs bé, el Pato va viure la seva vida plenament. Com no podia ser d’una altra manera, tractant-se d’ell, somrient com sempre a la vida, pintant-la amb humor i vivint-la amb il·lusió l’afrontava.

Sabia observar lo bo del món, perquè creia en aquest.

Al llarg d’aquest camí no escollit fou capaç de disfrutar dels dies i no de patir-los, de tot allò que eren alegries i bones estones, compartint la vida, amb la gent, i compartint també la malaltia. Parlant, debatent de tot.  

Amb una vida plena i sempre seva, mai la malaltia es va apoderar de les seves ganes de viure ni de la seva energia. 

Conscient de la situació que patia, el càncer és un viatge no escollit i desgraciadament massa comú. Ens ha donat una lliçó exemplar de com fer front a les adversitats de la vida amb optimisme i il·lusió.
Reinventant cada dia, lluny de conformar-se, es va revelar i va lluitar cada dia per allò en què creia.
 
Compromès, coherent i sensible vers els altres, reivindicava i proposava millores per tal de que les persones lluny de corporativismes, i del sistema vigent, tinguin l’oportunitat de decidir i d’accedir a les investigacions que s’estan desenvolupant actualment i que veritablement ofereixen alternatives. Defensava el dret per tothom de que et tractessin com si fossis el seu fill. 

Convençut dels drets dels pacients a sentir-se com a persones i no estudis de casos o números, de la necessitat de diàleg i de les relacions igualitàries, en tots els  àmbits, senyalava l’enriquiment fruit del diàleg igualitari entre pacient i especialista. Concebia la ciència d’una nova manera, amb i per la gent.

Lo que el càncer no pot fer.
El càncer és molt limitat...
No pot lisar l’amor.
No pot frustrar l’esperança.
No pot corrompre la fe.
No pot destruir la pau.
No pot matar l’amistat.
No pot suprimir els records.
No pot silenciar el coratge.
No pot envair l’ànima.
No pot robar la vida eterna.
No pot conquerir l’esperit.
Anònim

Personalment, m’ha ensenyat/per mi ha representat com viure plenament, l’estar enamorat de la vida i segur que tots i totes hem compartit moments inoblidables amb ell. Per aquest motiu considero que ha estat un privilegi conèixer-lo i compartir amb ell, les experiències viscudes. Només dir que està i estarà constantment present pq ja forma part de nosaltres. 

 

Finalment, m’agradaria destacar algunes de les frases que vam compartir durant l’entrevista i que demostren una vegada més el sentit i la plenitud en què vivia la seva vida. Més que jo dir algunes paraules sobre ell, crec que és més adient citar les seves pròpies paraules. Apostava per una nova relació entre ciència i societat, i entre medicina i pacients.   

La meva missió a l’hospital era animar al personal, era l’animador sociooncològic. Jo estava cinc hores a la sessió, i em passava les 5 hores donant canya i sortien canviats, eh?

La meva il·lusió, l’esperit mai no és individual, almenys en el meu cas no ho és, això es deu a que col·lectivament estàs com estàs. Si no tens la vida que tens amb la gent del voltant, no podria viure d’aquesta manera. És molt important el col·lectiu. 

Arribar al final com estic jo és un privilegi. Si pots disfrutar com jo d’aquest privilegi tens una vida plena. 

Ciència – societat i somni, i tot el món ha de tenir aquest somni. Sense somiar no hi ha possibilitat de tirar endavant. La ciència no pot tirar endavant sense somnis.
Quan falta el somni en aquesta relació alguna cosa falla. Totes les coses més maques de la vida s’han basat en somnis, que s’han anat aconseguint amb el temps i si ara no somiem d’aquí 100 anys no es podrà recollir el fruit dels somnis. 

Ens aferrem als somnis, i aquí no hi ha metges, ni oncòlegs que et puguin robar els somnis. Aquí guanyem segur.